La boira avança, engoleix la ciutat.
Els edificis desapareixen davant dels nostres ulls, els parcs han emmudit.
Els cotxes deixen sentir els rugir dels motors, mentre les seves llums intenten fer-se pas sense aconseguir anar més enllà d’un metre.
La vida pren un ritme tan lent, que esdevé inversemblant .
La boira envaeix els meus pulmons i em provoca una desagradable sensació d’ofec .
Les noticies informen que sols serà qüestió d’unes d’hores, que llargues se m’estan fent. La nit avui arriba abans.
A casa m’estan esperant, m’afanyo com puc, amb cura, perquè no veig un borrall. Amb prou feines trobo l’edifici on visc, entro al portal, encenc la llum i pujo a l’ascensor, obro la porta del pis, em venen a rebre amb un somriure que em fa tranquil•litzar i tornar a la realitat, agafo aire i me’n adono per fi, que puc respirar.
M. N. Prats