El dia a la feina
havia estat esgotador, sols pensava en tornar a casa per retrobar-me amb ella.
Quan vaig arribar, estava asseguda al sofà. Portava posada la bata que li vaig
regalar pel seu sant i unes sabatilles de la Minnie Mousse que li donaven
aquell aspecte infantil que tant m’agradava. Els cabells li relliscaven per
damunt les espatlles, les mans li descansaven sobre la falda; en veure-la així,
em vaig sentir l’home més feliç del món.
Li vaig parlar a cau
d’orella però no em sentia, dormia profundament.
Li vaig fer un petó
al front amb suavitat i tot d’una es va
despertar . Dolçament va obrir els ulls i em va mirar amb un somriure de
satisfacció.
Vaig obrir la
finestra perquè entres la claror i al mirar-la, semblava que hagués plorat.
Li vaig oferir les
mans perquè s’alcés. Es va aixecar a poc a poc i va mantenir-se en peu durant
uns instants i abans de que la pogués abraçar i preguntar-li que li passava,
sobtadament va caure a terra com un sac, no vaig poder subjectar-la.
La vaig agafar a coll
i amb suavitat, la vaig col·locar sobre el llit; ja havia tornat en sí i em
mirava espantada, li vaig fer un somriure i un petó perquè es calmés i vaig
anar a trucar immediatament a l’ambulància, que, en 15 minuts, ja era a casa.
Vam anar a l’hospital
agafats de la ma durant tot el trajecte.
Ara es recupera. Els
metges han dit que sols necessita una mica de repòs, els trigèmins esgoten
molt.
M’he agafat unes
petites vacances perquè no penso moure’m del seu costat fins que no estigui més
recuperada.
En un parell de dies
li donaran l’alta i tornarem a casa. Estem fent plans per d’aquí a 7 mesos quan
arribi la primavera i amb ella...
