Cirerer

El cirerer de casa el van plantar els meus pares, i ara, és ple de flor.
El fotografio cada any, com qui fotografia els fills el dia del seu aniversari, per a mi l’aniversari del cirerer és quan floreix per primavera i el felicito per la florida i l’encoratjo perquè aguanti el fruit.
Passen els dies, i a poc a poc, li cau la flor i al seu costat li surten les fulles canviant el seu aspecte, el cirerer ja no és blanc, es verd.
Els dies passen, i a poc a poc es van unflant les cireres, i a poc a poc es van tornant de color vermell, els ocells saben molt bé quan ja son madures, i les mes dolses les guarden per a ells.
La família, els amics i algú més, gaudim de la collita omplint-nos la boca més que el cistell.
-Cantem m’entres les collim, així no en mengem – diem, fent la broma tot rient- .
Jo, tot posant-les al cistell, li recito un vers que vaig aprendre de la meva mare, quan cullo cireres encara la recordo més, les agafo amb tendresa i li dono les gràcies al cirerer i sobre tot als meus pares per haver-lo plantat.
Per això quan cada any la primavera fa brotar el cirerer, me’l miro amb un sentiment especial, per a mi, el cirerer, no és tant sols l’ arbre que fa cireres boníssimes, és també el record de l’amor pels meus pares.