“EL MAJOR 9”


La Rosa va sortir de casa embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare al complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.
La primavera es presentava humida i freda, l’hivern havia estat llarg. Era un d’aquells matins que quan treus el nas al portal et penedeixes d’haver-te llevat.
Es va encaminar a bon pas cap a la part cèntrica del poble, havia de fer uns encàrrecs i tenia pressa.
El vent li remenava els cabells i li feia plorar els ulls. A mig camí es va posar a ploure i no duia paraigua. Estava al costat d’un bar, el Major 9, i va decidir aixoplugar-se allí.
Al entrar va notar la calidesa i serenor d’aquell lloc, no hi havia estat mai i li va agradar aquella sensació.
A la taula del seu davant, assegut d’esquena a ella, un home llegia versos en veu baixa a una nena que se’l mirava embadalida.
Va mirar cap al carrer i a través dels vidres va veure que havia deixat de ploure. Va demanar el compte, va pagar i a l’alçar-se per marxar va sentir que la nena deia: –Mira avi, la senyora de la foto del llibre.
Amb un somriure discret va saludar i va seguir el seu pas embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare al complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.

M. N. Prats