El dia a la feina havia estat esgotador, sols pensava en tornar a casa per retrobar-me amb ella. Quan vaig arribar, estava asseguda al sofà. Portava posada la bata que li vaig regalar pel seu sant i unes sabatilles de la Minnie Mousse que li donaven aquell aspecte infantil que tant m’agradava. Els cabells li relliscaven per damunt les espatlles, les mans li descansaven sobre la falda; en veure-la així, em vaig sentir l’home més feliç del món.
Li vaig parlar a cau d’orella però no em sentia, dormia profundament.
Li vaig fer un petó al front amb suavitat i tot d’una es va despertar . Dolçament va obrir els ulls i em va mirar amb un somriure de satisfacció.
Vaig obrir la finestra perquè entres la claror i al mirar-la, semblava que hagués plorat.
Li vaig oferir les mans perquè s’alcés. Es va aixecar a poc a poc i va mantenir-se en peu durant uns instants i abans de que la pogués abraçar i preguntar-li que li passava, sobtadament va caure a terra com un sac, no vaig poder subjectar-la.
La vaig agafar a coll i amb suavitat, la vaig col•locar sobre el llit; ja havia tornat en sí i em mirava espantada, li vaig fer un somriure i un petó perquè es calmés i vaig anar a trucar immediatament a l’ambulància, que, en 15 minuts, ja era a casa.
Vam anar a l’hospital agafats de la ma durant tot el trajecte.
Ara es recupera. Els metges han dit que sols necessita una mica de repòs, els trigèmins esgoten molt.
M’he agafat unes petites vacances perquè no penso moure’m del seu costat fins que no estigui més recuperada.
En un parell de dies li donaran l’alta i tornarem a casa. Estem fent plans per d’aquí a 7 mesos quan arribi la primavera i amb ella...
D'AQUI A SET MESOS
Read User's Comments(0)
ESTEL
La Via Làctia mostrava la seva cua blanquinosa i les estrelles brillaven com petits diamants en un negríssim firmament sense lluna...
La brisa d’aquella nit d’estiu, per fi, deixava respirar, el dia havia estat sufocant.
Una música es sentia de lluny i vaig deixar-me caure com un plom sobre la hamaca del jardí, amb una copa de cava a un costat i la meva gossa a l’altre.
- Nina, Que veus quin cel? La gossa em mirava (a ella no li agrada gaire la nit) i vaig seguir dient:
- Trobo a faltar la lluna plena. Aquesta lluna nova mai m’ha agradat encara que les estrelles brillen molt més i les podem apreciar millor. Tu que en penses?.
Un bellugar de cua i una llengotada varen ser la seva resposta.
- “Qui em senti creurà que sóc boja; portar una conversa amb un gos...”. Tant me fa! Oi Nina? Si no fos per tu... I acaronant-la, mirant aquell magnífic espectacle de llums, pintades en un llenç negre, negríssim, em vaig abandonar als meus pensaments...
Em va cridar l’atenció una llum molt més brillant que la de les altres estrelles, aquella llum és bellugava, era intermitent i s’apropava ràpidament cap a nosaltres. La Nina també se’n va adonar, va començar a bordar i saltar, em bordava a mi i saltava al meu voltant, sols fa això quan em vol avisar de que algú conegut arriba a casa.
- Calla Nina que despertaràs els veïns!
Però no callava, estava molt nerviosa i me n’estava fent posar a mi també.
Una llum encegadora va omplir tot el cel de claror, no podia mantenir els ulls oberts, de sobte s’havia fet de dia. La Nina va deixat de bordar.
Quan passats uns minuts vaig poder obrir els ulls i acostumar-los a la llum, quina va ser la meva sorpresa en veure que, al mig del jardí, hi havia una estrella.
La Nina darrere meu i jo al davant ens vam acostar a poc a poc i a un metre de distància la estrella va fer un moviment i es va obrir.
Al seu interior vam veure un bressol i a dins, una nena preciosa, de cabells negres com la negra nit i ulls tan macos i brillants, com la llum dels estels. Va estirar els braços i la vaig agafar a coll, em va fer una abraçada tan dolça, que la vaig sentir meva. La estrella es va tancar, va enlairar-se i va desaparèixer deixant pas de nou a la nit, aquella nit de cel tan negre esquitxat d’estels.
Em vaig estirar a la hamaca amb la petita sobre meu, sota l’atenta mirada de la Nina.
La pluja em va despertar, vaig abraçar el meu cos, sols estava jo i vaig córrer cap a casa amb una sensació de tristesa i felicitat, i me’n vaig anar al llit, no sense abans fer una cosa que, per por, havia retardat massa dies. Ja era la quarta vegada i...
- Ja ho miraré demà.
Una trucada a primera hora del matí em va despertar. Era el meu marit, el seu vol aterrava a les 10h. i l’havia d’anar a recollir. Em va dir que la sol•licitud li havia estat aprovada. Ja no tindria que continuar viatjant.
- M’he de vestir... Nina aparta, deixa’m veure que ha sortit.
Els nervis, en veure el resultat, em feien tremolar com una fulla. No m’atrevia a conduir i vaig demanar un taxi.
El meu marit ja m’estava esperant quan vaig arribar i en veure la meva cara, va obrir molt més els ulls interrogant-me. Jo vaig fer que si amb el cap, ens vam abraçar ben fort i tots dos vàrem plorar de felicitat.
Quan vaig poder parlar, li vaig explicar el que m’havia passat a la nit, i vaig afegir: Serà nena i l’anomenarem Estel.
LA MIRADA
Quan el ritme de la vida s’alenteix i és viu més dels records que del present, ens refugiem en el passat i recorrem plegats, per la memòria, llocs enyorats... I ens mirem i amb un somriure descobreixo, encara, aquella llum del teu mirar, la llum amb la que tu em miraves i mai m’has deixat de mirar.
LA MASIA
Mans tremoloses de dits torts, obren la gran portalada que grinyola deixant escapar una olor penetrant, inconfusible.
Mobles coberts de pols, cortines descolorides, llibres amuntegats, joguines enteranyinades...
Corredisses, rialles i una il·lusió.
- Aquesta era la meva habitació, des d'ara serà la teva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)